Cosa de trens

Aquest matí, com de costum, després de llevar-me i fer els primers badalls, ha arribat la dutxa. Aquell intens massatge em fa despertar suaument, i entre tantes gotes esquitxant-me, m’han vingut algunes reflexions, punts de sortida o d’arribada, qui sap.

Així, recordava l’ infància, les llargues i pausades estones parlant amb la mare sobre infinitat de coses, algunes de irrellevants, altres, potser, molt rellevants.
No ho sé.
Tanmateix, hi ha una frase que em va ensenyar en aquella llarga i intensa infància; a la vida hi ha trens i només passen un cop. Quan allà siguin, estigues a l’estació.
Clar, ara, després d’alguns anys d’escoltar-la i d’analitzar-la em venen les preguntes:
Com sé jo que aquell és el meu tren, que aquell és el que em portarà cap a la direcció desitjada, cap aquell dolç horitzó somiat. Em pregunto, mentre regalimen suaument les gotes per l’esquena, com sé jo que aquell tren, el tren amb vagons o sense, és el que em pertany.
Amb tot, de sobte el sabó m’obliga a rentar-me els ulls, estic fastiguejat, quin em diu que el tren que s’albira per l’horitzó imaginari tindrà com a següent parada la meva estació.
Les hores poden passar llargues i boterudes, pesades i feixugues... el tren, aquell tren que la mare em deia era metafòric o real? Era volgut o esperat? Les preguntes es fan incontestables però la dutxa, la gran joia del matí em relaxa, m’espera un bon dia.
Aquella aigua, aquella aigua de la qual no en veuràs mai, ui qui sap!
Em costa de creure i de veure aquella realitat, o potser forma part del meu imaginari... aquell imaginari a on s’albira l’horitzó... .
Tot d’una però, entre mans i mànigues esbandint-me de la intensa dutxa matinal, em pregunto quin és el meu horitzó, anirà el tren sol o amb vagons? Serà un viatge llarg o curt i ple de parades.
No trobo respostes a tantes preguntes, no sé com es diu la meva estació. Ni tan sols sé a on la puc trobar, però, per no saber, només sé que estic aquí, sense rumb ni direcció.

M’afanyo, els minuts passen i les classes matinals no es fan esperar. Potser avui, potser demà, qui sap si ahir.

Me’n recordo, no vull deixar res, res al atzar.

Benvingut al món dels trens!