dimarts, 6 de maig del 2008

El meu primer discurs polític!

Bona tarda,


Deixeu-me que us agraeixi la vostra presència i que em doneu la possibilitat de poder-vos explicar el perquè de la nostra coneguda postura negativa als transvasaments.

Sé que per a molts de vosaltres, afectats de primera mà, no veieu amb bons ulls la nostra postura. Ho sé. Però també sé que ha vegades no ens hem explicat bé i que oportunitats com les que ens heu donat avui no passen cada dia.

No sóc aquí per fer discursos morals, no sóc aquí per fer discursos per cada bé, us ho dic de tot cor: sóc aquí per donar resposta allò que importa, allò que ens importa.
Espero, sincerament, que després de les meves paraules entengueu el perquè de la nostra postura.

El nostra país, com sabeu, té un clima mediterrani. Estem a la mediterrània, zona, com molt bé ens recorden els milions de turistes cada estiu, privilegiada.
Amb tot, deixeu-m’ho dir-ho, el nostra clima, fa que tinguem, com molt bé ens recorda l’ història, èpoques molt humides i altres de seques i amb incendis.

Sé que ara molts de vosaltres us podeu estar preguntat: què heu estat fent el polítics tot aquest temps sabent del clima que tenim!!

Ningú està content d’aquesta situació i menys vosaltres. Sense que serveixi de precedent i sense voler treure’m responsabilitats, és just dir que és tan greu la situació que avui en dia ningú nega el canvi climàtic. Ni el lobby més influent dels EUA ja no ho nega.

Amb això que us vull dir?

Doncs que el món està canviant molt ràpid i nosaltres, com que no el podem canviar, ens hem d’adaptar a ell. Ens hem d’adaptar al més ràpid possible. Tal i com ens diuen els experts en el tema, el clima del mediterrani serà cada cop més advers, amb estius més llargs i secs, primaveres tardors i hiverns més seques i càlids.
Els nostres rius, dels més caudalosos als que ho són menys, se’n estan ressentint, i molt! Mireu les dades que tinc aquí amb mi! Tinc la mitja dels últims 10 anys dels embassaments de la conca interna i del Ebre. Els números parlen sols. Estem immersos en una de les sequeres més greus dels últims 30 anys!

Per tot això, nosaltres entenem que cal una nova manera de fer amb els recursos escassos del nostre país. Una nova manera d’utilitzar l’aigua, de fer places, de fer jardins, en definitiva, d’ordenar el territori, etc.
I és aquí a on cal centrar el debat. Cal fer un debat sense demagògies, parlant clar, amb sentit de país i a on totes les veus hi siguin presents. Com avui. Nosaltres, amb tota l’humilitat que requereix el tema, només demanem adoptar polítiques de futur. No pedaços!

Per tot això, us he agraït que em rebéssiu i que omplíssiu aquesta sala. Perquè sou els primers perjudicats pel canvi climàtic. Però sou els primers en alçar la veu en nom dels altres, perquè és cosa de temps, hi haurà cada cop més persones afectades per la situació.

Nosaltres proposem un ús més racional de l’aigua. Polítiques a curt termini si! Però amb data de caducitat!

Apostem per una actuació, mitjançant vaixells, per tal de que ens portin aigua d’on sigui però essent, sempre, una actuació puntual. Ningú s’ha de quedar sense aigua! Visqui a on visqui! Això ho defensaré aquí i a on faci falta!

De què serveix fer un transvasament si d’aquí a 10 anys tornarem a tenir el mateix problema ? De que serveix dir que no passa res, que podem continuar igual que sempre quan res és igual?

Aquest és motiu de la nostra posició, de la nostra preocupació! Volem el millor per Catalunya i per la seva gent. I el que se’ns demana són decisions valentes, de futur, que tinguin visibilitat i coherència! Aquesta és la raó, aquesta és la nostra feina d’avui!

L’àrea de Barcelona ha augmentat en els últims 10 anys en més d’un milió d’habitants, Catalunya rep més turistes que habitants té, és a dir, rep més de 7 milions de turistes. Catalunya és una de les àrees més industrialitzades del sud d’Europa.
Tot això necessita d’aigua i, per tant, sabent que ara no disposem de la mateixa aigua que abans, hem d’apostar per noves i millors infraestructures.

Per això s’està a punt d’acabar la depuradora del Prat. És la més gran d’ Europa. Donarà servei a tota l’ àrea de Barcelona, la més deficitària. A més, nosaltres, tal i com he mencionat anteriorment, estem proposant un paquet de mesures que ajudin a solucionar el dèficit, el problema permanent d’aigua:
Nous usos de l’aigua, incentius a la millor eficiència en la distribució d’aigua, conscienciació social i noves i millors desalinitzadores.

Com us deia, d’aquí a un any, de fet menys i tot, tindrem la millor i més gran desalinitzadora d’Europa.
Entenc i en sóc partícip de que la situació no és fàcil, ho entenc i ho comprenc. És més, ho patim tots perquè entre tots fem aquest país.
Sé que és molt que us demani paciència, però deixeu-me que us digui que nosaltres, us ho puc ben assegurar, estem treballant molt, estem dedicant molts esforços a solucionar-ho.

Els propers anys, n’estic convençut, i ho dic solemnement davant de tots vosaltres, les mesures que nosaltres estem proposant pel debat seran les polítiques que es seguiran.

Perquè nosaltres no podem canviar el clima però en canvi si que podem adaptar-nos a ell.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Anècdotes

Fa unes setmanes em va arribar una carta en la qual, m'anunicaven una de bona. Havia de comparèixer als jutjats de Sabadell amb qualitat de testimoni.

En la mateixa no et diuen res més destacable; bé, si... en cas de no comparèixer la llei diu que em pot sancionar fins a 600€. Gairebé res!

Així, avui pel matí tot feliç i cal dir-ho, encuriosit per tal aconteixement, m'he hagut de dirigir puntual als jutjats. No era a cap hora, sobre el paper eren les 10:00 però finalment passaven de les 10:30. Coses de la productivitat espanyola.
El fet és que tractant-se de la jutícia espanyola he sigut previsor i m'he fet el grat favor de dur amb mi el diari. Sort! perquè mitja hora llarga m'han tingut allà esperant; finalment ha arribat el moment cabdal!

Abans però, durant aquella estona llarga i entre article i article, començava a arribar gent i, entre ells, els lletrats. Ara que estem en l' intimitat, haig de dir que les lletrades amb aquella túnica negre amulant els millors temps de l'esglèsia, tenien el seu puntet... Sé que ara estareu rient però era inevitable no perdre's de vista amb tal landscape... . Si o no?

Al que anàvem, que ja em distrec! Estàvem pel moment cabdal oi? bé, si. Emmudit entre les lletres sento que surt un home de la sala i crida el meu nom. Per dintre la curiositat m'invadeix.
Entro i l' home em dirigeix cap al mig de la sala a on hi ha un micro. Davant meu tota una bateria d'ulls m'apunten. Quina por!!
Hi havia 7 persones i el jutge al vell mig; a darrere meu gent que no havia vist mai i algun agent de la policia local.

Arriba l'interrogatori... i què em preguntaran?

Doncs havia de donar fe d'un accident de trànsit que vaig veure fa, atenció, 5 anys i mig!!
Clar, us podeu imaginar que jo tot lúcid, me'n recordava! Oi tant, però quina colla! ¿ Com volen que recordi fil per randa una accident d'un dia de gener de l'any 2003?
La broma del cas és que l'advocat m'ha preguntat sobre el model del cotxe! Una mica més i li recitu de memòria el número de xassís!
El punt culminant de la cita, no rigueu abans d'hora, ha sigut quan l'advocat de la defensa m'ha dit que reproduís els fets, noms dels carrers i no sé que més!!
El xiuxiuet dels altres advocats quan els he dit que feia tant de temps dels fets que no me'n recordava ha sigut boníssim.

Haig de dir però, que ha sigut una experiència, tan pels personatges com per les amigues vestides de túnica negre.
Una experiència, no és baladí, que no la repetiré. Testimoni? Has vist quelcom?
Potser si però ja no me'n recordo.

Caram tu, això si que és un bon funcionament de la juticia! 5 anys i mig després em citen a declarar.

M'han tingut dues hores allà per a res! Bé si, per explicar-vos una anècdota. Visca Espanta!

dimarts, 22 d’abril del 2008

Oh l'amour du jour!

Demà serà per molts catalans un gran dia. Serà per molts catalans el nostre gran dia. Serà Sant Jordi, per mi i molts la festa nacional de Catalunya.

Dic nacional perquè és el dia per excel·lència del poble català; l' il·lustració, les famílies, la ciutat, el símbols nacionals i definitivament el dia dels enamorats.

No fa massa, vaig llegir un conte, un conte que si us sóc sincer, em va emocionar.

El conte diu quelcom així;

Fa molts anys, en un poble emmurallat i fortificat de la Catalunya nova, va succeir un fet que va marcar l' història dels seus habitants i del poble català.
En aquelles contrades del sud vivien tranquils i amb pau però, tot d'una, va aparèixer un animal molt estrany, tan estrany que ni els més vells del poble mai l' havien vist. Així, la gent del poble fortificat, es va espantar degut a les grans dimensions del animal i el seu aspecte tan amenaçador. Tot d'una, el capellà del poble, home il·lustrat i venerat per tothom, va dir que aquell animal era un drac, animal molt fort i invencible al qual mai ningú havia guanyat.

Quan els seus ciutadans ho van sentir es van espantar molt. Els soldats del rei es van posar tots apunt per lluitar contra el malvat drac però res el podia parar. Ni els més valents s'atrevien a continuar lluitant.
El rei, tot desolat, va reunir un altra cop al consell de savis per veure què podien fer però tot d'una el drac va dir; si em doneu una donzella, la que vosaltres voleu, me'n aniré i no us faré mal. No obstant, si us resistiu, tot el poble serà cremat pel meu destructor foc!.
Quan el consell de savis va sentir això es va horroritzar. ¿ I ara quina donzella del poble oferim en el malvat drac? Després de tant pensar, el capellà va suggerir que el millor seria fer un sorteig i que sortís així la dona elegida. Tots hi van estar d'acord .
Es va fer el sorteig i... la donzella elegida per atzar va ser la filla del rei!!
El rei però, no si va poder resistir i després de tants plors i llàgrimes va arribar el moment. Va oferir la seva filla per tal de salvar el poble del malvat drac.
Quan tot semblava que el poble ja no veuria mai més aquella jove donzella, va aparèixer muntat sobre un elegant cavall un galant cavaller, vestit de blanc amb una creu de Sant Jordi i amb un escut amb la senyera. Tothom al veure'l es va preguntar: qui és?; però ell sense perdre un instant es va oferir a salvar la jove del poble. Tots es van quedar incrèduls i bocabadats. Qui era aquell cavaller tan elegant... .

El cavaller, ràpidament, va saltar direcció al drac, que ja estava preparant el festí. Quan arribà, trobà que el malvat drac estava apunt de cremar la bella donzella i posà el seu escut per protegir-la. Quan el ferotge animal va veure que tal cavaller es disposà a lluitar l' avisà que es rendís perquè mai ningú l'havia vençut. El jove vestit de blanc li digué que ell lluitaria pel seu País fins a on calgués. Així, el malvat drac i el elegant cavaller vestit de blanc estigueren lluitant molt intensament fins que el cavaller amb la seva llança i escut el va vèncer!!

El rei al veure tal acte de valentia li proposà la mà de la seva filla. Ell però, ho va desestimar degut a que havia d'anar a salvar altra gent del País. La bella donzella quedà ensinismada, enamorada, captivada de l'elegant cavaller i aquest, en saber-ho, li regalà una rosa feta amb la sang del drac!

Des d'aquest dia els nois enamorats regalen a les dolces donzelles una dolça rosa.

Oh l'amour du jour!

Aquesta és la meva petita contribució al meu dia preferit.

dimecres, 16 d’abril del 2008

Cosa de trens

Aquest matí, com de costum, després de llevar-me i fer els primers badalls, ha arribat la dutxa. Aquell intens massatge em fa despertar suaument, i entre tantes gotes esquitxant-me, m’han vingut algunes reflexions, punts de sortida o d’arribada, qui sap.

Així, recordava l’ infància, les llargues i pausades estones parlant amb la mare sobre infinitat de coses, algunes de irrellevants, altres, potser, molt rellevants.
No ho sé.
Tanmateix, hi ha una frase que em va ensenyar en aquella llarga i intensa infància; a la vida hi ha trens i només passen un cop. Quan allà siguin, estigues a l’estació.
Clar, ara, després d’alguns anys d’escoltar-la i d’analitzar-la em venen les preguntes:
Com sé jo que aquell és el meu tren, que aquell és el que em portarà cap a la direcció desitjada, cap aquell dolç horitzó somiat. Em pregunto, mentre regalimen suaument les gotes per l’esquena, com sé jo que aquell tren, el tren amb vagons o sense, és el que em pertany.
Amb tot, de sobte el sabó m’obliga a rentar-me els ulls, estic fastiguejat, quin em diu que el tren que s’albira per l’horitzó imaginari tindrà com a següent parada la meva estació.
Les hores poden passar llargues i boterudes, pesades i feixugues... el tren, aquell tren que la mare em deia era metafòric o real? Era volgut o esperat? Les preguntes es fan incontestables però la dutxa, la gran joia del matí em relaxa, m’espera un bon dia.
Aquella aigua, aquella aigua de la qual no en veuràs mai, ui qui sap!
Em costa de creure i de veure aquella realitat, o potser forma part del meu imaginari... aquell imaginari a on s’albira l’horitzó... .
Tot d’una però, entre mans i mànigues esbandint-me de la intensa dutxa matinal, em pregunto quin és el meu horitzó, anirà el tren sol o amb vagons? Serà un viatge llarg o curt i ple de parades.
No trobo respostes a tantes preguntes, no sé com es diu la meva estació. Ni tan sols sé a on la puc trobar, però, per no saber, només sé que estic aquí, sense rumb ni direcció.

M’afanyo, els minuts passen i les classes matinals no es fan esperar. Potser avui, potser demà, qui sap si ahir.

Me’n recordo, no vull deixar res, res al atzar.

Benvingut al món dels trens!

diumenge, 13 d’abril del 2008

Ni partia ni doblá

Avui, a tots els diaris, es publiquen els noms dels futurs ministres del Govern de l'Estat. Entre tots ells, vist en clau interna, destaquen dues cares: la primera és la Sra. Chacón i l'altra el Sr. Corbacho.
El PSC deien que havien sigut uns resultats molt bons per a Catalunya adduint que ells farien molt bona feina amb els 25 diputats. Així, davant de la incredulitat de les paraules venen els fets.
Què interessa més a Catalunya, a la seva gent, al poble català, a l' economia real del País en una situació com l'actual?
Doncs tenir un, una perdó, Ministre de Defensa. Es veu, i haig de dir que tenen raó, que aquest ministeri és molt important pel pervenir dels propers anys per la gent que viu i treballa a Catalunya. És, dirien alguns, cabdal.
Així, el gran paper dels socialistes catalans a Madrid, el gran resultat per a Catalunya, és el de defensa. Una gran victòria. Els ambusos diaris, la mala gestió de les rodalies - RENFE-, el desenvolupament del nou Estatut, la nova financiació, res de tot això és important. Es veu que no.

Ep! Que ens deixem el flamant ex President de la Diputació de Barcelona i ex Alcalde de L'Hospitalet, el Sr. Corbacho. El nou Ministre amb una gran experiència -igual que la seva homologa en el Ministeri de Defensa- acumulada en el tema, serà el màxim responsable d'afers d'immigració i treball.
Tot un sentit de país que em fa decidir si en les properes eleccions també els voto, així potser també, sempre per l'interés de Catalunya i essent el primer objectiu, ens donen, un important Ministeri com el d' Habitatge.
Es tant important aquest Ministeri que no podia ni fer decrets llei, és a dir, no servia per a res com molt bé ens pot recordar la Sra. cap de llista per Barcelona, Chacón. D'aquí perquè els del PP volguessin suprimir-lo. En aquest cas, tenien raó.

Per tant, un gran diumenge per celebrar. La quota pel present i futur del País és Defensa i Treball i Immigració. 25 diputats del PSC no són prous ni per fer que la Sra, ni partia ni doblá, torni a ser Ministre. Ja no dic tenir un Ministre de Foment, o d 'Afers exteriors o d' Economia i Hisenda.

Caram aixó si que és defensar Catalunya. La resta són tonteries!

Sort que aquesta setmana ha de ploure... .

dimarts, 8 d’abril del 2008

Aspirines miraculoses

No fa masses dies, va sortir publicat en un mitjà que el banc Stearn Bank, el famós banc Nord Americà, va pagar en els seus treballadors 147.000$ anuals de mitja. Es a dir, que entre tots els empleats de l'entitat avui ja desapareguda, es van repartir un botí que resultava ser molt lleminer, tan que l'entitat repertia entre els seus treballadors una quanitat no gens despreciable.
Per l'acció d' aquest banc els inversors no fa masses setmanes en pagaven 80 i 90$. Avui, tal i com ja he mencionat, ja no hi és. I a on és? Doncs un banc compatriota l'ha comprat pel preu, atenció de 10$ l'acció. Tota una ganga! Us imagineu pagar avui 90$ i pocs mesos després no rebre més de 10$? Això és una de les conseqüències directes de la crisis subprime. Això se'n diu afectar a l'economia real.

No fa masses dies, els líders de les entitats més destacades de l'Estat Espanyol, entre ells el Sr. Solbes, el Sr. Josep Oliu, el Sr. Jaime Botín o el President de la CECOT el Sr. Abat ens anunciaven que tot anava bé, que hi hauria una mica de davallada i que tranquils, que la crisis subprime no ens afectaria en els Europeus. Ens recomanaven que no agitéssim amb titulars pessimistes perquè distorsionaven la realitat tan positiva!
Caram, jo, tot content, me'n vaig a dormir perquè ells -autoritats -pronostiquen que allò que semblava tan evident eren somnis meus.

Curiosament, l'endemà al matí, després de dormir tan relaxat, em desperto escoltant els mateixos d'ahir a la nit però per sorpresa meva avui ens diuen que bé, que potser hi haurà quelcom de relantització de la economia, però en cap cas crisis ni recessió. Ja se sap un aterrisatge suau de l'economia.

Mentrestant, els diaris, les informacions econòmiques, les estadístiques parlen del contrari. Parlen de reducció de les ventes en un 30% respecte al més de març del 2007, que hi ha immobiliàries, promotores en suspensió de pagaments per valor de 3.000 M €, que Caixa Catalunya dirigida fins fa pocs mesos pel Sr. Narcís Serra, Ex Ministre del PSOE i destacat dirigent del PSC durant una llarga etapa, s'ha venut la seva participació d'Abertis per valor de 700 M€ degut a que avui ja no és un valor estratègic. Ahir era important però de cop, després de baixar a borsa tant durant l'any passat, ja no ho és! Que l'atur està pujant, que no es comencen nous pisos, que està augmentant exponencial ment la morositat a les entitats financers i així, una llarga llista.

Estic al migdia i, ho confesso, vaig mig marejat. Ahir a la nit deien blanc, ara diuen que bé, potser si que notarem quelcom Peró vaja, res de l'altra món i les estadístiques i premsa escrita no ho pinten més negre perquè la tinta no ho permet.

M'he begut un bon got d'aigua i m'he pres una aspirina, la veritat és que no me'n sortia tot sol. Estava dubtant entre anar al metge o anar al manicomi perquè clar potser sóc jo el que no vaig a l'hora.
Però de cop, l'aspirina a fet una efecte i ja em començo a situar: Haig de dir que em sap greu però senyors, prou de prendrem el pèl. Ni metges, ni aspirines, ni manicomis!

El Sr. Oliu, en la presentació de resultats de l'entitat que ell presideix- el Banc de Sabadell-, va enlluernar als accionistes amb un augment de només el 34% del pay out, dividends a càrrec de l'exercici anterior i, com si res, després anuncia que cancel·len el pla estratègic de creixement orgànic de l'entitat i que passaran d'obrir no sé quantes oficines a només 8 en tot el món - dit en boca petita, a l'Estat Espanyol-. Però no deien que tot anava tan bé? Ara els hi donaré una de les meves aspirines que són fabuloses.

El Sr. Rato, que deu saber quelcom del tema, Ex Ministre d'Economia amb el PP i Ex President del FMI, pronostica que la crisi que està venint, serà tan forta com la de la gran depressió, en el remots anys 30! Si si, 1930. Uf, jo no me'n recordo.

En tot cas, en una economia que construïa tants habitatges com Alemanya, França i Itàlia juntes, que ara es normalitzi la situació no és quelcom rar, que tingui un dèficit per compte corrent del 10% no és perquè si, que tingui una inflació de els més altes d'Europa no és perquè si, que tingui uns augments de productivitat tan baixos com 0 no és perquè si, que el 60% de les famílies estigui endeutada amb un crèdit hipotecari vol dir algo, que amb pocs mesos augmenti la morositat tan ràpid vol dir algo, que el consum intern baixi tan ràpid vol dir algo, que des de l'octubre passat a l'Estat s'ha incrementat l'atur en 300.000 persones vol dir algo, que...

Lo rar senyors, són les paraules d'alguns dirigents que ens volen confondre, segurament, perquè no s'han pres l'aspirina. Segurament amb tota la bona fe del món.

És allò de tot pel poble però sense el poble! Però..., tu calla!

dimecres, 19 de març del 2008

FMI busca feina, algú pot oferir-li?

Xina, nou actor destacat en les relacions internacionals.

Ahir a la tarda, juntament amb uns companys de la universitat,vaig assistir a una conferència a la Casa Àsia, la qual haig de dir, va estar a la altura de les circumstàncies.
Com a convidats, trobem el Sr.Sala i Martin, el Sr.Piqué, el President de Técnicas Reunidas, i altres vinguts expressament des dels EUA i la Xina per tal acte.
Entre l' auditori, tan limitat per les ínfimes dimensions de la sala, trobaven gent de l'anomendada societat civil de renom com, el Sr. Miquel Valls President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el Sr. Joan Rigol membre de l'UDC i ex president del Parlament de Catalunya, el Sr. Narcís Serra ex vicepresident del govern central amb el PSOE o ex president de Caixa Catalunya, i així cònsols, ex ambaixadors i, nosaltres!

La veritat és que sorprèn que un acte com el d'ahir, amb tantes personalitats destacades, ja no només del món professional, sinó també del món acadèmic, no hi hagués un auditori per a les circumstàncies. Quina llàstima!

En tot cas, no em deixaré perdre, si es que sorgeix una altra oportunitat, una conferència com la d'ahir.

Xina ja ha despertat, però quin serà el seu paper en el món d'aquí a 10 anys?

Segur que tindrem oportunitat de poder escoltar ponents com els d'ahir analitzant el què creuen que passarà. En tot cas, la realitat ens diu que el gegant xinès té molta gana i per això, la eficaç i silenciosa diplomàcia xinesa, està buscant socis estables que el recolzin institucionalment arreu del món. Sinó com s'entén l importància d'Africa en les seves relacions diplomàtiques o Amèrica Llatina?

Es tal la gana de la Xina, no només en l'importació de matèries primes o energia, sinó també i creixent avidesa per exportar a nous mercats tots els seus productes que ja no són només de baixa qualitat.
Xina ja competeix en productes de mitjana qualitat i per tant, està entrant amb competència amb altres països que se'ls suposa més avançats, com ara Mèxic.
Així, el paper del gegant asiàtic tot just es comença a desplegar.
Aquí va la primera, algú coneix Lenovo? Doncs bé, és la propietària d'IBM.
La segona,els països emergents, economies en vies de desenvolupament, ja són el 50% del PIB mundial. In crecento.

Atenció doncs al paper de la Xina en els propers anys i la "petita" Índia i Brasil - 1.000 i 800 milions d'habitants respectivament-.

FMI busca feina, algú pot oferir-li?